dijous, 5 de febrer del 2015

Grècia, una oportunitat





Les eleccions a Grècia han obert un escenari que genera anàlisis i opinions contraposades, uns ho veuen com la gran esperança i altres com la gran amenaça. Segurament, com sol passar, ni una cosa ni l'altra. L'escenari de fons és la greu crisi econòmica que pateix la Unió Europea, amb una especial afectació als països del sud, amb un elevat nivell d'endeutament i una taxa d'atur insostenible, que en el cas de Grècia assoleix els pitjors nivells.

La victòria de Syriza, ha posat a sobre del tauler de joc de la UE el debat sobre un possible impagament de part del deute assolit per Grècia i la conseqüent amenaça d'una possible sortida de la Zona Euro. Arribats a aquest punt, cal repassar l'origen del problema i analitzar les possibles sortides per evitar mals majors. No és casualitat que Grècia sigui el país en pitjor situació, el governs conservadors varen falsejar durant molt temps els comptes que es trametien a la UE, però, sobretot,  l'economia grega peca de defectes estructurals com ara una més que deficient fiscalitat i sobretot una actitud social totalment permissiva amb el frau fiscal. És impossible mantenir equilibrats els comptes d'un estat modern i garantir les inversions en infraestructures i els serveis socials, sense capacitat de recaptació a partir d'una fiscalitat justa que garanteixi la redistribució de la riquesa. Aquesta actitud potser és comuna en països de curta tradició democràtica, com també és el cas d'Espanya, on els ciutadans tendeixen a veure l'administració pública com una administració hostil i amb la qual és lícit no col·laborar. A tot això, s'hi afegeix una mentalitat dels països mediterranis molt diferent de l'ètica de la responsabilitat, més pròpia del centre i nord luterà i calvinista, del qual formen part molts dels creditors, que exigeixen als grecs el compliment de les seves obligacions financeres.

Molta gent té responsabilitat en aquesta situació: els governants, aquells que els han votat reiteradament i els defraudadors, entre altres. Tanmateix però, no tothom la té en la mateixa mesura. En tenen molta més els responsables polítics i aquells ciutadans de classe mitjana i alta, amb les rendes més elevades, que per definició són els que havien de pagar impostos.

La solució passa per refer internament tot el sistema, gairebé una refundació de l'estat hel·lè. És del tot inadmissible l'empobriment d'amples capes de la població i, fins i tot, la fallida d'un dels estats de la Zona Euro. Cal renegociar el deute extern per possibilitar-ne el seu pagament, alhora que permet mantenir el serveis bàsics de l'estat del benestar i cal apostar per polítiques de creixement, amb una nova política fiscal amb una pressió justa i realista. Allò que demana el nou govern té molts punts de coincidència amb allò que, entre altres, demanem els socialistes espanyols.  Cal avançar cap a una nova majoria a la UE en la millor tradició de la socialdemocràcia, creixement i redistribució via impostos i un estat del benestar fort. Cal fer-ho abandonant les polítiques d'austeritat que han evidenciat el seu fracàs i lluny de temptacions populistes que, passant per afavorir els més febles, arruïnen el país. Perquè, en tots dos casos, com sempre, ho acaben pagant precisament aquests,  la classe treballadora.

*Article publicat avui, 5 de febrer de 2015, al Diari de Tarragona

divendres, 16 de gener del 2015

Un nou engany, un nou fracàs




Mas anteposa el seu interès personal i de partit a l’interès dels ciutadans de Catalunya i a la governabilitat del país després de més de quatre anys de desgovern desatenent les imperioses necessitats de les persones, que la situació socioeconòmica ha generat. Fixar la data de les eleccions al Parlament al setembre significa prioritzar l’interès dels grups municipals de CiU que així ho exigien per evitar que un previsible mal resultat en aquests comicis comportés posteriorment la pèrdua de nombroses alcaldies.

CiU i ERC contràriament a la imatge idíl·lica d’acord que han volgut transmetre una vegada més estan en posicions realment molt diferents. Mentre ERC continua mantenint la irresponsable quimera d’una declaració unilateral d’independència; CiU sap que això és impossible perquè no comptaria amb cap tipus de suport ni reconeixement internacional i tot indica, doncs, que Mas està intentant guanyar temps esperant un canvi d’escenari polític.

Mas està, per tant, enganyant els catalans i únicament pensa en la seva supervivència política mentre Catalunya continua immersa en una gravíssima crisi econòmica amb greus conseqüències socials que han portat moltes famílies al llindar de la pobresa enmig d’una inactivitat del govern totalment punible. Els socialistes reiterem que cal prioritzar d’immediat l’acció de govern que permeti la recuperació econòmica, la creació de llocs de treball i la millora  dels serveis socials paral·lelament a impulsar una reforma constitucional en sentit federal que resolgui l’encaix de Catalunya amb Espanya.


*Valoració de l'anunci de convocatòria d'eleccions que avui m'ha publicat el setmanari Més Ebre


dilluns, 5 de maig del 2014

El canvi comença per Europa



El proper dia 25 de maig es celebraran eleccions europees per elegir el nou Parlament Europeu. Certament, com estem sentint darrerament, són unes eleccions europees especialment importants per vàries raons. El Tractat de Lisboa de 2008 que té caràcter de tractat constituent, ha obert un nou marc institucional que aprofundeix en la democratització d eles institucions europees, un parlament amb moltes més competències i un paper més determinant, entre altres per escollir el nou president de la Comissió Europea, fins ara designat pel Consell Europeu (l’òrgan que agrupa als caps d’estat i de govern dels països de la Unió)-

El Tractat de Lisboa en reforçar en paper de les institucions europees i, entre altres coses eliminar la necessitat d’unanimitat en moltes de les decisions del Consell Europeu, significa un pas endavant molt important en el desenvolupament del marc federal en què es fonamenta la Unió.

Ara, el repte és aprofitar els mecanismes democràtics, començant pel vot ciutadà i el reforçament de les institucions federals comunes per avançar en una Europa més social. El gran debat de la darrera legislatura, amb una Unió Europea en mans dels partits conservadors, ha estat a l’entorn de les mesures per sortir de la crisi: austeritat o creixement.  S’han marcat unes polítiques econòmiques i socials basades en criteris liberals que han prioritzat la moderació de la despesa pública, la retallada de serveis socials, la limitació del creixement i les reduccions salarials, mentre veiem que els EUA, amb unes polítiques més expansives, reduïa l’atur i sortia abans de la crisi. Cal un canvi de polítiques fent que el Banc Central Europeu (BCE) i el Banc Europeu d’Inversions (BEI) injectin recursos a les empreses per afavorir la inversió, el creixement i la creació de llocs de treball, tot reforçant les polítiques que garanteixin els drets socials. I fer-ho  en el marc dels objectius de l’estratègia 2020 del que s’ha dotat la Unió Europea, és a dir, aposta prioritària pel coneixement i la innovació, creixement sostenible, eficàcia en la gestió dels recursos i més competitivitat, és en aquest marc on cal centrar la defensa de l’Ebre, i l’impuls a un creixement integrador, orientat a reforçar l’ocupació i la cohesió social i territorial. Per això, cal una victòria de l’esquerra, una victòria dels socialistes europeus, que canviï el rumb de la Unió.

Una victòria del socialisme europeu significaria també un fre al creixement dels nacionalismes euròfobs, contraris a reforçar les institucions europees i, fins i tot, en molts casos, contraris a la pròpia Unió. El discurs que tots els mals vénen de les institucions de Brussel·les es contradiu amb la nostra pròpia experiència, conscients dels molts beneficis que ens ha portat pertànyer a la Europa Unida d’ençà el nostre ingrés el 1986 de la mà de Felipe González.

Una cosa és voler canviar les polítiques de la Unió i l’altra combatre la Unió, defensant els reforçament de les competències nacionals i aixecant més fronteres. La disjuntiva és més federalisme o més nacionalisme, els socialistes apostem clarament per la primera opció des d’una ferma convicció europeista.

Volem una Europa més democràtica, més federal i més social. 

*Article publicat a Un cop d'Ull (maig 2014) 

divendres, 28 de març del 2014

Derogar el nou pla de conca

 
La ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, i el conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, van presidir  la constitució a Tortosa de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre el 6 de febrer de 2006.  FOTO EL PUNT

Des de les acaballes del franquisme, el tema de l’Ebre i especialment la seva aigua, entesa com a recurs, els seus possibles excedents i els usos a que destinar-los, ha estat un tema recurrent. Ara s’ha encetat un nou episodi amb el pla hidrològic de conca, un tipus de document de planificació obligat per la Directiva Marc en matèria d’aigües de la UE.

El pla aprovat pel PP parteix una vegada més de la fal·làcia que l’aigua de l’Ebre que s’aboca al mar és aigua perduda i, per tant, és bo aprofitar-la, ignorant el complex equilibri entre el riu i el mar, que qualsevol estudiant d’ESO sap que és el que ha permès la formació del Delta i en una formació geològica d’aquest tipus el seu manteniment. Si s’altera l’equilibri, fonamentalment si disminueixen substancialment les aportacions d’aigua i amb ella de sediments, el procés de subsidència, o sigui d’enfonsament permanent dels sediments per estabilitzar-se, pot portar a la desaparició de la plana deltaica de l’Ebre, més enllà dels problemes de salinitat i d’afectació a la pesca de la plataforma continental de la costa de l’Ebre, tan rica en nutrients gràcies a la històricament generosa aportació de l’Ebre.

Avui el govern del PP ha intentat repartir els recursos suposadament sobrants, mirant d’acontentar demandes de nous regadius arreu de la conca, demandes que en la realitat difícilment podran atendre, perquè la realitat és tossuda i aigua n’hi ha menys de la que es diu, perquè igual que al PHN del 2001 fonamenten els càlculs en mitjanes de períodes llargs, sense tenir en compte la tendència decreixent dels mateixos al llarg de les darreres tres dècades. Tot plegat, política curtplacista per aconseguir vots en àmplies zones de la conca, a risc de perdre’n un grapat a Catalunya.

El cabal mediambiental no és per a un ús més que es pugui negociar, és prioritari als altres i només una vegada fixat aquest es pot veure si hi ha sobrants administrables. Està en joc la pervivència del Delta, una gravíssima amenaça mediambiental i la pervivència de les poblacions que s’hi assenten.

Caldrà una vegada més posar totes les forces en joc per modificar aquest planejament. Farem tot el que calgui en l’àmbit parlamentari i davant la UE, participant en tots les mobilitzacions socials i expressant la nostra confiança en què un canvi de majories a les Corts Generals, com el 2004, permeti una modificació determinant d’aquest pla. Paral·lelament mantenim la demanda que el govern de la Generalitat de Catalunya mantingui oberta la negociació amb el govern d’Espanya perquè la revisió del Pla al 2015 apropi la previsió de cabals ecològics a la proposta de la Comissió per la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre, organisme creat pels governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, i que compta amb participació institucional, científica i dels moviments socials.

dijous, 27 de febrer del 2014

Més Europa, més social i més d’esquerres

Martin Shulz, candidat dels socialistes europeus a la presidència de la Comissió Europea

El proper 25 de maig estem convocats a les eleccions europees per escollir el nou Parlament Europeu. El context de la crisi econòmica, amb una especial afectació a l’àmbit regional europeu i la tensió entre avançar en la construcció europea aprofitant l’impuls del Tractat de Lisboa i les tendències nacionalistes euròfobes fan que aquesta convocatòria electoral tingui una rellevància inèdita fins ara.

La Unió Europea es deriva del Tractat de Roma del 1957 que va donar lloc a la Comunitat Econòmica Europea i que pretenia generar un espai obert d’intercanvi econòmic amb l’objectiu de ser més competitius però sobretot de superar els nacionalismes que havien devastat el continent la primera meitat del segle XX. L’any 1992 el Tractat de Maastricht consagra la Unió Monetària, que significa un important pas endavant i el 2007 el Tractat de Lisboa significa avançar més en el reforçament de les institucions europees, donant molt més poder  i protagonisme al Parlament Europeu i reforçant els mecanismes de decisió al Consell Europeu evitant en molts de casos l’obligació d’unanimitat entre els estats membres.

La crisi econòmica actual ha posat en evidència les mancances de la construcció europea. Una unió monetària i no econòmica dificulta el creixement harmònic dels vint-i-vuit països de la Unió i sense una política econòmica unitària, un sistema financer homogeni i un Banc Central Europeu que faci veritablement de tal, com la Reserva Federal dels EUA, no és possible ser competitius, assegurar el creixement i, com a conseqüència, garantir la creació de llocs de treball i de manteniment de l’estat del benestar.

Els socialistes europeus abordem aquestes eleccions, de les que sortirà també el nou president de la Comissió Europea, fent una clara aposta per reforçar la Unió (Més Europa) enfront dels nacionalismes euroescèptiscs o fins i tot euròfobs. Espanya i Catalunya ens hem beneficiat molt de la pertinença a la Unió Europea i ara més que mai ens convé continuar avançant en el procés, construir Europa pensant en les persones.

Davant dels nacionalismes i populismes que qüestionen Europa, cal participar democràticament per canviar les institucions i les polítiques. Volem més Europa, més social i més d’esquerres. 

dimecres, 2 d’octubre del 2013

La crisi institucional obliga a donar una resposta clara i eficaç a la demanda ciutadana


“Cal una major vinculació del parlamentari amb  la seva circumscripció, que els electors identifiquin molt millor els seus representants i els puguin demanar comptes amb més facilitat”

Divendres 27 de setembre vaig participar al Senat en la taular rodona Parlamento y la crisis de representación en el marc de les Terceras Jornadas de la Asociación Española de Letrados de Parlamentos. Hi vam ser presents representants dels sis grups parlamentaris del senat i a mi em va correspondre representar l’Entesa pel Progrés de Catalunya.

Durant la meva intervenció vaig desenvolupar la tesi que la crisi de representativitat és tan antiga com el propi sistema democràtic. Ja en l’antiga Grècia, la democràcia original sorgida en el marc de les Polis, la més important de les quals fou Atenes, excloïa de la participació la majoria de les persones que hi vivien. Els no ciutadans, anomenats metecs, els esclaus, les dones i els menors d’edat no votaven. Això feia que poguessin participar no més del 10% de la població i que, sobretot, els metecs reclamessin l’accés a la ciutadania, cosa que paradoxalment els fou més fàcil a les darreries del segle IV aC, quan va entrar en crisi el sistema de les polis i es va produir l’adveniment de les monarquies hel·lenístiques.

Sense anar tan enrere, amb l’adveniment de les democràcies liberals amb la guerra de la independència dels EUA i la revolució Francesa al segle XVIII i l’expansió posterior per Europa al segle XIX, veiem com es desenvolupa el nou moviment obrer i ideologies noves com el marxisme i l’anarquisme que qüestionen el sistema de “democràcia burgesa” en el qual no s’hi senten representats.

A Espanya, bona part del segle XIX, si exceptuem el trienni liberal, amb la Constitució de Cadis, i el període que s’inicia amb la “Gloriosa” i la constitució de 1869, fins al 1875 tenim un sistema de vot censatari, que limita aquest dret als mitjans i grans contribuents deixant fora la majoria de la població. Aquest sistema va deixar de ser vigent per llei l’any 1890, però el sistema bipartidista de la Restauració, instaurat per la constitució de 1876, feta per Antonio Cánovas del Castillo, deixava fora del joc institucional molts sectors. Hi havia el gobierno de su majestad i la oposición de su majestat, sempre conservadors i liberals per rigorós ordre. Ironitzant, podríem dir que hi havia també la oposición a su majestat, heterogènia però real i on podíem situar els republicans unionistes o federalistes, el moviment obrer, els incipients regionalismes i, fins i tot, els carlistes. Tot aquest sistema entra en crisi després de la desfeta de 1898 i, passant per la dictadura de Primo de Rivera, va concloure amb la Segona República. No serà fins la constitució de 1931 que s’implantà el veritable sufragi universal, incloent el vot femení. Amb l’adveniment de la dictadura franquista, el vot per sufragi universal no es recupera de manera provisional fins al 1977 i es consolida amb la constitució de 1978.

Avui, amb una democràcia consolidada per primera vegada en tota la nostra història, assistim a un qüestionament de la representativitat de les institucions. Això, sense dubte, és degut a l’adveniment de la societat de la informació que permet seguir la informació política i l’activitat de les institucions de manera immediata i això comporta més ànsia per participar. I més recentment, d’ençà el 2008, l’arribada de la més gran crisi econòmica d’ençà el 1929, que ha generalitzat el descontent amb els respectius governs arreu d’Europa, amb poques excepcions. A Espanya, a diferència de democràcies antigues com ara la francesa, no és aliena a la desafecció un cert substrat sociològic d’origen franquista que qüestiona la democràcia liberal i el sistema de partits.

Aquesta situació, per més que no sigui nova, certament obliga a donar una resposta clara i eficaç a la demanda ciutadana per part de les institucions i entre elles als partits polítics. Precisament per no posar en perill el propi sistema  i consolidar-lo per al futur, evitant el seu col·lapse, que podria donar pas de nou a solucions populistes, que derivessin en règims autoritaris.

Cal aprofundir en la transparència de les institucions i de l’activitat dels representants polítics, tot i que el projecte de llei presentat pel govern del PP,  i en aquests moments a debat en el Senat, és marcadament insuficient. Així mateix, cal una molt més gran vinculació del parlamentari amb la seva circumscripció, cal que els electors identifiquin molt millor els seus representants i els puguin demanar comptes amb molta més facilitat. Per  a això, una bona solució és el sistema de circumscripció uninominal, circumscripcions petites amb un sol representant. Aquest sistema, però, te el handicap de ser profundament injust i no reflectir la pluralitat de les opcions polítiques concurrents, per això se li han d’aplicar mesures correctores que garanteixin la necessària i imprescindible pluralitat. Sense ser perfecte, un bon referent és el sistema electoral alemany. Cal treballar i aprofundir en aquestes reflexions i moltes altres, pel bé del propi sistema democràtic.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Pregó de les Festes Majors de la Canonja. 14 d'agost de 2013



Vull començar agraint al Sr. Roc Muñoz, alcalde de La Canonja, el fet d’haver-me convidat a pronunciar el pregó de la festa major, això és sempre un honor, una distinció que fa l’alcalde en nom del municipi i ho agraeixo sincerament.
 
La Mare de Déu d’Agost és un bon moment per fer festes majors, hi ha centenars de pobles de Catalunya que coincideixen per aquesta data, segurament la bondat del temps estiuenc i el fet de coincidir en les societats agràries amb la finalització de la collita del blat i abans de començar la verema o altres tasques agrícoles pròpies de la tardor, hi té molt a veure.
 
Avui a les nostres societats diguem-ne modernes tenim calendaris que res tenen a veure amb els cicles anuals del calendari solar o lunar, que també influeix en l’agricultura, però mantenir les tradicions, recordar d’on venim, ens ajuda a saber millor qui som. Difícilment podem entendre la complexitat de la nostra societat actual si oblidem els nostres orígens.
 
L’Ajuntament, en organitzar la festa demostra la diversitat de les seves tasques, no tot és l’urbanisme, la promoció econòmica o la prestació de serveis, des dels més bàsics com ara l’abastament d’aigua potable o el manteniment de la xarxa de clavegueram, als serveis en matèria educativa o cultural entre altres, que en molts casos no són matèries competència directa del municipi.
 
Serveis que responen a la demanda dels veïns, competències que ara anomenem impròpies, però que són molt importants per la qualitat de vida de les persones i que malgrat les dificultats econòmiques de la conjuntura actual s’intenten mantenir.
 
El municipi és l’àmbit institucional més proper per a la ciutadania i és on les virtuts de la democràcia es fan més evidents, de fet podríem, salvant totes les distàncies, que son moltes, assimilar els municipis, a les antigues polis gregues on s’origina la democràcia, no és un sistema perfecte, però té la virtut de posar el poder, la sobirania en mans de la ciutadania i la proximitat permet la transparència. En els estats moderns la magnitud de les societats que administren, obliga a la delegació de la sobirania temporalment, en el Parlament i no pot ser d’altra manera, per la evident impossibilitat de convocar l’assemblea de tota la ciutadania. Fins i tot en l’àmbit municipal, també es delega en la corporació municipal, però la proximitat i l’accessibilitat dels responsables municipals, que han d’anar acompanyades de polítiques concretes de transparència i foment de la participació, permet una acció i un control democràtic molt més directe i per tant potser més efectiu. Mesures com “L’Altaveu Ciutadà” que en el marc de l’aposta per “Un Govern Obert” està impulsant el govern municipal de la Canonja, són una excel·lent aposta en aquesta direcció.
 
El fet que la Canonja recuperés la seva condició de municipi ara fa tres anys, no només va significar  donar resposta per part de les institucions del nostre país a una legítima aspiració dels canongins, també forma part d’aquest apropament de les institucions i, per tant, de la democràcia a la ciutadania.
 
Avui preocupa molt seriosament la voluntat de l’actual govern d’Espanya i algunes mesures també  del govern català que podrien reduir les competències municipals i posar-les en mans d’altres institucions com ara les diputacions o els consells comarcals, més opaques per definició i més allunyades de la ciutadania. Estem d’acord que cal reduir despesa pública innecessària, i que cal afavorir l’austeritat en les institucions, però mai en detriment de la transparència i el control democràtic d’aquestes.
 
Sovint quan em conviden a fer de pregoner de la festa major d’alguna població, comento que malgrat un cert hàbit de fer discursos en públic i el costum d’impartir classes com a professor d’història, els pregons sempre em resulten difícils. Com un foraster pot parlar de la festa als mateixos vilatans, que són qui millor la coneixen i la viuen i són els que saben com gaudir-ne plenament. Però si això és així, com no és de difícil animar a viure plenament la festa, en una situació carregada de dificultats, quan estem vivint una situació que fa sis anys ens hagués semblat impossible.
 
Amb tot, precisament per això té més sentit que mai donar continuïtat a la tradició de la festa, més enllà del dur treball quotidià, trencar la rutina i conviure en l’ambient festiu, ajuda a cohesionar les nostres societats, reforça l’ànim de tots plegats i confirma la certesa que amb l’esforç de tots superarem aquesta conjuntura negativa.
 
La nostra realitat avui és la realitat d’Europa, som plenament europeus per bé i per mal. La crisi que és una crisi mundial que d’una manera o una altra ha afectat a totes les economies especialment les desenvolupades, s’ha acarnissat especialment amb la Unió Europea, on s’està perllongant molt més que en altres regions d’aquest món globalitzat en el que vivim.
 
Possiblement això es deu al procés d’implantació de l’euro i a les mancances que ara s’evidencien, com ara el fet d’haver iniciat el procés cap a una unió monetària, sense fer el mateix de cara a una veritable unió econòmica, una governança econòmica real de tota la Unió, amb una fiscalitat unificada, que eviti situacions que resten competitivitat a les nostres exportacions, peça clau de la nostra economia, i que com a conseqüència ens genera unes taxes d’atur impossibles de suportar, no per les xifres en si, que son esfereïdores, sobretot per que darrera el números hi ha persones, hi ha famílies senceres i això ens ha d’obligar a tots, especialment als que tenim responsabilitats públiques, de la mena que siguin, a concentrar tots els esforços per superar aquesta situació.
 
La situació actual en el si de la Unió Europea, està generant un creixent euroescepticisme, un augment de la desconfiança cap a les institucions europees i cap a la pròpia idea d’Europa, fins i tot en una societat tan europeista tradicionalment com la espanyola i molt especialment la catalana. Cal recordar en aquest moment, els beneficis que va reportar per al nostre país, l’entrada l’any 1986, a l'aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea.
 
No es tracta, per tant, de fer marxa enrere en la construcció europea, es tracta de canviar les polítiques, d’avançar cap a la veritable unió política i econòmica,  en un procés de construcció federal, des del respecte a la diversitat de les nacions que configuren el conjunt, però amb una veritable governança europea, superar l’Europa dels estats i crear els veritables “Estats Units d’Europa”.
 
En aquest moment, sobretot, cal abandonar la exclusivitat de les polítiques d’austeritat i apostar pel creixement, com han fet entre altres els Estats Units d’Amèrica. Només així aconseguirem crear llocs de treball i recuperar el consum. Cal injectar recursos a la economia, per que les empreses gaudeixin de crèdit i puguin invertir.
 
Per a això cal canviar el paper del Banc Central Europeu (BCE) i reforçar el paper del Banc Europeu d’Inversions(BEI). No pot ser que la por alemanya a la inflació ens estigui castigant a tots. Alemanya va gaudir del suport de la Unió en el procés d’unificació i va aconseguir que fluís el crèdit, per aconseguir el creixement de l’antiga Alemanya Oriental, però això va provoca un preu del diner excessivament baix, que va provocar entre altres conseqüències, la bombolla immobiliària espanyola.
 
Ara som nosaltres, amb altres països de la Unió, especialment els mediterranis, els que necessitem la seva solidaritat. Tant de bo, les properes eleccions alemanyes ajuden en el canvi de rumb.
 
La  Unió Europea ens hem dotat d’un projecte de futur, l’Estratègia Europea 2020, que ha substituït la fracassada Estratègia de Lisboa de l’any 2000. Aquesta estratègia pel creixement, té cinc objectius clars:
 
  1. Objectiu en l’àmbit de l’ocupació. Ocupar el 75% de la població entre 20 i 64 anys.
  1. Objectiu en l’àmbit de la recerca i el desenvolupament. Assolir una inversió  del 3% del PIB (Producte Interior Brut) en R+D+i (Recerca, Desenvolupament i innovació)
  1. Objectiu 20/20/20 en matèria de canvi climàtic i energia. Reduir l'emissió de gasos d’efecte hivernacle un 20%, respecte als nivells de 1990, produir el 20% de la energia de fonts renovables i augmentar l’eficiència energètica un 20%.
  1. Objectiu en l’àmbit educatiu. Reduir l’índex d’abandonament escolar a menys del 10% i aspirar a que almenys el 40% de la població més jove tingui un títol d’educació superior.
  1. Objectiu en matèria de lluita  contra la pobresa i l'exclusió social. Reduir almenys en 20 milions el nombre de persones amb risc de pobresa i exclusió social.
És aquí on hem de concentrar els nostres esforços, les nostres aspiracions i la confiança en el futur.

Alhora que treballem pel futur col·lectiu d’Europa, hem d’aprofitar les capacitats i la tradició industrial da Catalunya, així com el nostre potencial en recerca i innovació per estar ben posicionats de cara al futur immediat. El Camp de Tarragona i al bell mig La Canonja heu d’aprofitar el potencial de la segona àrea metropolitana de Catalunya, un territori amb una realitat industrial consolidada, en sectors estratègics com el químic i l’energètic i amb una immillorable posició per les comunicacions entre el Corredor Mediterrani i el corredor  de la Vall de l’Ebre cap a l’interior de la Península i amb el que representa el potencial de la Universitat Rovira i Virgili de cara a la recerca i la innovació. Sé que esteu treballant bé i que no desaprofitareu les oportunitats de futur.

L’Euroregió de l’Arc Mediterrani és una de les regions europees amb majors potencialitats, cal treballar per desenvolupar les comunicacions. Hem treballat fort entre altres pel corredor ferroviari, que forma part d’una aposta estratègica europea i que haurà de permetre comunicar un territori extens des d'Algesires a Estocolm i connectant amb el corredor que puja des del nord d’Itàlia.

Avui superades algunes resistències inicials sembla que comencem a posar fil a l’agulla, amb mancances, però anem avançant i insisteixo ara és el moment per posar les bases del futur, de la competitivitat de la nostra economia, i ho hem de fer amb el màxim consens social i polític possible.

Us dic tot això, no per que hi hagueu de pensar durant la festa, si no per que voldria ajudar a que tingueu esperança raonable en el futur, l’optimisme de la voluntat que deia Antonio Gramsci, la voluntat d’un poble, d’una societat que no ens resignem. Però ara toca relaxar-se, xalar, com diem a les Terres de l’Ebre. Gaudiu de la música i del ball, de les menjades populars, dels correfocs i dels castells, jo vinc d’una terra on no fem castells, ara s'ha posat en marxa les primeres colles, Xicuelos del DeltaLos Xics Caleros. Els castells representen molt bé aquests valors i aquesta voluntat de suma d’esforços als que feia referencia.

Feliciteu al Bia i l’Esperança els vostres gegants, mentre ballen al so de les gralles, en el seu vint-i-cinquè aniversari, feu rotllanes per ballar la sardana i gaudiu de les havaneres i del bon cremat de rom. En tant que pugueu no deixeu perdre cap oportunitat.

Com sabeu soc tortosí, ciutat en la que varen néixer els meus pares i també els meus fills i que m’ha fet l’honor de ser el seu alcalde durant vuit intensos anys. La Canonja i Tortosa, segurament tenim moltes coses en comú, entre altres la bonhomia de la nostra gent i sobretot compartim la memòria d’un fill il·lustre, Ricard Salvat i Ferré, que nascut el 1934, ens va deixar el 2009. Ricard va néixer a Tortosa on la seva família tenia un forn a una de les places més cèntriques la d’Alfons XII, i alhora la seva mare era de la Canonja, fet que en Ricard Salvat em consta que sempre va tenir molt present.

Ricard Salvat, ha estat un home  excepcional, en un article que vaig fer quan va morir, el vaig qualificar com un gran home, com aquells herois de les tragèdies clàssiques. Un home de teatre, un dels millors directors teatrals del darrer segle, dramaturg, catedràtic a la Universitat de Barcelona, un home de vasta cultura, amb una projecció internacional extraordinària, respectat arreu. Compromès en la lluita per la llibertat contra el franquisme, va ser un esperit lliure i no sempre grat al poder.

Paradoxalment una vegada recuperada la democràcia i restablerta la Generalitat de Catalunya, d’ençà l’any 1980, patí l’ostracisme a casa nostra, mentre era reconegut arreu. Mai se li va oferir de dirigir el Teatre Nacional de Catalunya(TNC), malgrat tenir mèrits sobrats. Ell mai tampoc no es va doblegar, mai va renunciar al seu esperit crític, condició “sine qua non” dels autèntics intel·lectuals.

Vaig tenir l’honor que Ricard Salvat em distingís amb la seva amistat i essent alcalde de Tortosa vàrem poder desenvolupar una idea seva, el “Festival Internacional de Teatre Entre Cultures” que ell mateix va dirigir i que va ser una exitosa aposta que va concentrar gent de teatre des de Síria a França i al Senegal, i fins i tot va fer conviure directors i actors israelians i palestins. Una veritable aposta per l’intercanvi cultural i pel diàleg del que tan mancada n’està la nostra societat i molt especialment la Regió Mediterrània.

A la Canonja Ricard Salvat ha deixat un llegat igual o més valuós, el seu patrimoni documental i bibliogràfic, que constitueix un fons extraordinari, que ara s’està catalogant, que es guardarà en aquest mateix” Castell de Mas Ricart” on som ara, i que convertirà la vostra vila en referència obligada per a la gent del teatre d’arreu del mon.

Després de reivindicar la figura de Ricard Salvat, em permetreu que finalitzi el meu pregó  amb uns versos de Salvador Espriu, ara que en aquest any 2013 celebrem el centenari del seu naixement.  Són els darrers versos de l'última estrofa del poema 46 de la “Pell de Brau”:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
I mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui poc a poc en els sembrats
I l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre I en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
 
Que tingueu una bona Festa Major!!!
 
Moltes gràcies.